Sant Jordi es tenyeix d’indie barceloní: Crònica d’un èxit anunciat

Set del vespre. Palau Sant Jordi de Barcelona. La poca afluència de públic sembla fer–se patent a primera hora de la tarda, quan només alguns centenars de persones ocupen els dos espais habilitats per a aquest nou experiment. Dos escenaris muntats al recinte del Palau Sant Jordi que, si tenim en compte la capacitat del recinte, semblaven força buits durant les primeres hores del festival. Hores que ocuparen grups com Mel o la extravagant Mürfila, mentre la resta de públic anava arribant al recinte de forma esglaonada.

 

Segons dades de la organització, es van vendre per anticipat 3.000 de les 4.500 entrades disponibles i a les 11 de la nit ocupaven el recinte unes 2.000 persones. El caliu anava pujant i els dos escenaris s’anaven omplint, per acabar amb un públic a les 4 del matí força diferent al que vèiem a primera hora de la nit.

 

 

Entre els arguments de major pes a la nit Indie barcelonina d’ahir sens dubte es va trobar el grup Standstill, presentat en forma de sextet amb la incorporació d’una tuba a la seva instrumentació. Amb una presentació força apoteòsica, el grup oferí un concert de gairebé una hora de duració on van repassar tant cançons del seu darrer treball, “Adelante”, com temes antics que el públic no va dubtar en corejar amb ells. Els més destacats, l’himne Indie que resa: “Romper un silencio así no tiene perdón” (“¿Por qué me llamas a estas horas?”), amb altres temes com “Adelante Bonaparte” o “La mirada de los mil metros”.

 

L’escenari gran del Sant Jordi començava a omplir–se i Standstill, com fan sempre en els seus directes, van saber com guanyar l’atenció de l’audiència. Una audiència que començava a escalfar–se sobre les 9 de la nit, només tres hores després de l’apertura de les portes.

 

Una altra de les actuaciones més destacades va ser, sens dubte, la dels catalans Astrud que, amb el Col·lectiu Brossa, van recordar l’audiència barcelonina perquè porten uns anys sent un dels grups Indie més reconeguts. Manolo Martínez i Genís Segarra (aquest darrer també membre del grup Hidrogenesse, amb èxits destacats com “Disfraz de tigre”) es posaren de nou les piles i, amb tota la seva colla damunt l’escenari, no dubtaren un segon en oferir al públic alguns dels seus èxits més recordats, entre els que destaquen “Todo nos parece una mierda” o “Noam Chomsky”, per acabar amb aquell sempre memorable “España” que va ficar–se el públic a la butxaca amb sentències tant actuals com “El hombre que lo hace todo… el que le hace los panegíricos a Samaranch”.

 

Una hora de concert on les sabates de taló del Genís i el carisme habitual del Manolo foren rodonejats per un equip treballadíssim d’ordinadors i equipament electrònic combinats amb una instrumentació clàssica, inclossos viola i acordió.

 

 

Especialment destacable també fou l’actuació del grup Mishima, un dels més aclamats pel públic que, malgrat trobar–se relegats a l’escenari petit, van omplir el recinte de caliu i de bon rotllo. Presentant el seu darrer treball “Ordre i Aventura”, el grup del David Carabén va connectar inmediatament amb el públic amb temes com “L’olor de la nit” o “Tot torna a començar”, entre d’altres.

 

Just en aquell mateix moment començava a gestar–se damunt l’escenari gran la presentació massiva de la nova formació Delafé y las Flores Azules, després que Facto, antic membre del grup, l’abandonés per causes que no han quedat del tot esclarides.  L’Helena i l’Oscar tenien una missió, demostrar que el fet de ser dos no és un impediment per fer gaudir el públic, i així ho varen fer. Un tercer disc recentment publicat (“Delafé y las Flores Azules vs. las trompetas de la muerte”) que no ha tingut gaire bona acollida però que, en directe i com sempre, és garantia d’una bona estona i del bon rotllo habitual que ens transmet aquest grup barceloní.

 

Varen ser els darrers en confirmar però un dels grups que va reunir un escenari més multitudinari. I és que amb els seus particulars balls i les muntanyes de confeti de colors, Delafé y las Flores Azules ho van tenir fàcil per conquistar amb temes nous com “1984” (especialment recomenable per animar els directes), “Espíritu santo” o “Río por no llorar”, però també amb vells èxits especialmene aclamats com “Desde el este”, “Mar el poder del mar” o un fragment de “Enero en la playa”. Vini, vidi, Vinci. Si algú necesitava algun argument per creure’s aquesta parella en solitari ja el tenim i és, sens dubte, el seu directe.

 

I així arribavem, conforme anava avançant la llarga nit de Sant Jordi, als grups de més pes del cartell. Després de la correcta actuació del grup electrònic Mendetz arribarien ja els dos pesos pesats de l’escena Indie catalana que, de fet, ocupen també llocs destacats a l’escena Indie espanyola en aquests moments.

 

Arribaven primer Sidonie, demostrant que els anys els han regalat experiència i solvència sobre l’escenari, per presentar el seu darrer àlbum, “El incendio”, però sobretot per fer gaudir el públic (ara ja omplint del tot l’escenari gran de festival) amb himnes com “Fascinado”, “Sidonie goes to moog” o “Todo lo que nos gusta”.

 

Festival de llums i de colors rematats per una iluminació molt treballada i efectes d’espectacularitat, amb sols de guitarra i bateria amb aires pinkfloydians i moments especialment destacables com quan Marc Ros, cantant principal de la banda, no va dubtar en demanar a tot el públic que s’ajupís per  interpretar entre ells el conte “Giraluna”. Una darrera menció: la veu femenina de temes com “Dos murciélagos” o “Los Olvidados”, Miri Ros (germana del cantant principal) va fer una aparició a l’escenari per interpretar el tema “Un día más en la vida” de forma més que correcta i ficant–se el públic a la butxaca. Potser són criticats per la seva suposada “comercialitat” però veure’ls en directe ens demostra perquè s’han guanyat un nom al panorama musical nacional.

 

I així arribàvem a la darrera arma dels organitzadors de l’Escena Bcn i… quina arma! El grup barceloní Love of Lesbian es pujaven a l’escenari per oferir el que un recinte com el Palau Sant Jordi es mereix: qualitat però, sobretot, espectacularitat. Estem acostumats a que el grup d’en Santi Balmes ens sorprengui damunt l’escenari, però ahir s’emportaren la palma. Després de tocar alguns èxits com “Noches reversibles”, “1999” o la preciosa balada “Domingo Astromántico”, no van dubtar en convidar un grup de vent damunt l’escenari i al carismàtic Carlos Cross per intepretar el tema “Miau” d’una forma molt especial.

 

El públic ja bullia per Santi Balmes i els seus. Portaven moltes hores dempeus però això no va ser un impediment per acabar d’arrodonir la nit amb la que, sens dubte, fou una de les actuacions més destacades. Quan pensavem que ja no podien inventar–se res més van fer–ho, amb el ball que en Balmes batejà com “probablement el més estúpid del món” per acabar de conquistar–nos. Un concert arrodonit amb l’èxit de masses “Club de fans de John Boy”, tirant–se pel públic i creant el caos entre els membres de seguretat,  que ens obliga a dir, un cop més, “Yo ya soy fan, otro fan de John Boy”. De John Boy i de Santi Balmes i els seus. Com sempre, inmillorable.

Enllaç relacionat: